"Mucha gente pequeña, en lugares pequeños haciendo cosas pequeñas, puede canviar el mundo"

dijous, 18 de juny de 2015

Tòquio Blues (Norwegian Wood)

Doncs bé, ja és l'últim dia de curs, i en el meu cas també l'últim dia d'ESO. Espero que, de cara a l'any que ve, el batxillerat no sigui tant com em diuen i segueixi trobant estonetes per dedicar-me a les dues coses que m'agraden més de les tardes: escriure entrades i devorar llibres per poder-les elaborar.
Deixant la meva vida personal, que poc deu interessar, avui us porto una altra joia de la mà de Murakami (oh sorpresa!).
Es tracta d'un dels llibres que vaig aconseguir per Sant Jordi.
Feia temps que esperava llegir-lo perquè és per molts la millor obra de l'autor i que, segons alguns, ja és tot un clàssic. Tot això sumat a la insistència d'una amiga a la qual he fet enganxar a Haruki Murakami i que considera Tòquio blues el millor de l'autor va fer que tingues grans expectatives, que per cert, s'han complert.
Aquí en teniu la ressenya, espero que us agradi!

Llibre: Tòquio Blues (Norwegian Wood)
Autor: H
aruki Murakami
Any: 2005
Idioma original: Japonés
Editorial: Labutxaca
Sinopsi:

Considerada el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa, Tòquio blues narra l'educació sentimental d'un jove estudiant a la Tòquio dels anys seixanta. Introvertit, tímid i seriós, Toru Watanabe s'enamora de Naoko, una noia impenetrable, i pateix una crisi que el porta a l'aïllament social i a la reclusió. Davant les dificutats de la seva relació amb la Naoko, Toru es llança a una espiral de sexe esporàdic i un dia coneix la Midori, una noia vital, exuberant i plena de vida que revolucionarà el seu món ordenat i tranquil. Tendra, escrita en to melancòlic i sensual i amb un ritme molt àgil, Tòquio blues narra, amb una encertada i equilibrada mescla de melanconia i sentit de l'humor, les angoixes adolescents, el desengany del primer amor i el trànsit a l'edat adulta.
Opinió personal:
És un encert considerar-la tan bé com ens el venen, això va ser el que vaig pensar quan en vaig passar l'última pàgina. Gràcies Juliana per insistir a fer que me'l llegís abans de continuar amb 1Q84.
Realment llegint-lo he sentit aquella estranya sensació de tindre entre les mans una gran obra que ha passat i passarà per milers de mans (i cors) lectors pels segles dels segles. En aquesta obra he aconseguit veure relacions humanes més enllà del corrent, he vist com es pot partir el cor d'una persona i com tot es pot tornar a començar de nou, encara que sempre s'arrossega l'ombra del passat, que en alguns casos t'aixafa com una vella llosa.
La Reiko, per exemple. Quin gran personatge! Llegint tenia la sensació de sentir les cordes de la seva guitarra i la seva veu cantant Norwegian Wood en una cabanya en un lloc estrany. Mai m'han agradat els Beatles, però des que vaig acabar aquest llibre que no puc parar d'escortar-la i sentir les olors i sensacions que em semblaven tan tangibles entre llegia.
Aquest personatge m'ha fascinat, m'ha fet veure el passat com alguna cosa amb la qual es pot conviure, m'ha fet entendre la força en si sola, cosa que també ha aconseguit la Midori.
Aquestes dues dones són els meus personatges preferits del llibre, les dues fortes, amb grans càrregues.
En el cas de la Reiko la veig com una gran mare que ja les ha passat de tots colors però que vol veure-hi més enllà encara que la por li ho impedeix, i en el cas de la Midori... Ella m'agrada perquè té raonaments i raons excepcionals per justificar la seva forma de ser i de viure, que no és més que el resultat del que ha hagut de suportar i del que vol aconseguir.
M'ha agradat molt, la veritat. Crec que el rellegiré sovint, és un bon llibre en majúscules, una joia que cal llegir.

Opinió personal de la Juliana:
La Juliana és l'amiga de la qual us parlo quan us parlo de Murakami. Per culpa meva va començar a llegir obres d'aquest estimat autor. Ja n'ha llegit uns quants i és la que em va pressionar per fer passar Tòquio Blues al capdavant de la meva llista de llibres pendents. Aquí teniu la seva opinió sobre la novel·la:

"Tokyo Blues" és el tercer llibre que em llegeixo de Murakami (després d'After Dark i El meu amor Spuntik) i puc afirmar que és el meu llibre preferit de l'autor.
Per començar, em va encantar com estava escrit. Té la màgia que tenen tots els llibres d'en Murakami però també té alguna cosa diferent dels altres dos que he llegit. Com una esfera d'esperança per una vida millor que l'envolta.
També me enamorat perdudament dels personatges. Tots els personatges són molt diferents però iguals al mateix temps, amb unes personalitats molt completes i molt originals.

Bé, que m'ha encantat.




diumenge, 31 de maig de 2015

After Dark

Hola!
Per Sant Jordi vaig fer una graaan compra de Murakami: Tòquio blues, After Dark, Undergound... Però entre les mil i una coses que m'ha ocupat aquests dies encara no havia tingut ocasió de començar-ne cap. Fa uns dies, just acabar l'intercanvi, i per insistència d'una amiga, vaig començar-me After Dark. Em va enamorar des de la primera pàgina.
Aquí us en deixo la ressenya:

Llibre: After Dark
Autor: H
aruki Murakami
Any: 2004
Idioma original: Japonés
Editorial: Labutxaca
Sinopsi:

S'acosta la mitjanit en un restaurant desangelat que obre tota la nit; la Mari beu un cafè poc a poc i llegeix una novel·la. Només interrop la lectura per veure com un jove s'asseu a la seva taula: és en Takahashi, un amic de ls seva germana que toca en un grup de jazz i l'ha reconeguda. A casa, la germana de la Mari, l'Eri, dorm profundament des de fa dos mesps. After Dark narra les històries entrelligades d'uns personatges solitaris a la recerca d'una identitat pròpia, que seuen en un bar mig buit i mantenen llargues i reveladores converses mentre beuen cafè i fumen sense parar. En l'essència del millor de la seva literatura, Murakami reconstrueix una història senzilla i captivadora.
Opinió personal:
Des del principi que ja em va captivar. Em va sorprendre molt gratament la manera com es mirava les històries, com un narrador en tota regla, com si fos una pel·lícula però amb la màgia que tenen els llibres.
Una de les altres coses que m'ha encantat és com es lligaven les històries més enllà dels fets principals, com un personatge ens porta a un altre mitjançant un bric de llet o un carrer principal.
Realment Muakami fa màgia amb les paraules, fa que una nit sembli una eternitat però sense ser pesat o repetitiu. És una lectura fàcil de seguir perquè instintivament et guia, com si seguíssim un fil màgic. No ens guia només la intriga, les paraules en si són una cadena que ens veiem obligats a llegir.
M'ha encantat, és un llibre ple de màgia, un llibre d'aquests que llegiria mil cops.


PD: Encara és millor acompanyat
 d'un te tebi o d'alguna cosa dolça per picar.



dijous, 28 de maig de 2015

L'Onada

Hola!
Fa uns 10 dies que estic immersa en un intercanvi escolar amb Polònia, deu dies fantàstics en què he disfrutat molt i que enyoraré, però deu deis sense entrades ni novetats al blog.
Com a disculpes us deixo una entrada sobre un llibre que m'ha impactat força, molt més del que pensava en un primer moment.
L'Onada: vaig comprar-lo per Sant Jordi perquè només veure'l vaig saber que el volia a les meves estanteries, però en cap moment vaig pensar que em faria pensar tant.
Aquí us en deixo la ressenya.

Llibre: L'Onada
Autor: 
Morton Rhue
Any: 2008
Idioma original: Anglès
Editorial: TakaTuka
Sinopsi:

Quan el professor Ben Ross aborda durant la classe d’història el període del nazisme, els alumnes no poden entendre el comportament cec dels alemanys ni com els van poder manipular. Ells mai no haurien permès
una cosa així, s’haurien rebel·lat contra els dèspotes.
El professor decideix portar a terme un experiment per demostrar com es poden desenvolupar comportaments autoritaris, i provar que el que va passar a Alemanya es pot repetir en qualsevol lloc i en qualsevol moment.
L’experiment, però, se li escapa de les mans i comença a prendre una dimensió perillosa. Ben Ross i els seus alumnes aprendran una lliçó que no oblidaran mai.
L’Onada es basa en esdeveniments que van tenir lloc a la classe d’història d’un institut de Palo Alto, Califòrnia.

Opinió personal:
Aquest llibre m'ha deixat gelada.
Ja coneixia la història, però llegir-la, vista com una alumna més, m'ha fet adonar que no és difícil controlar tanta gent amb paraules buides.
M'hi he sentit força identificada, crec que això podria passar perfectament a la meva classe, o en el grup de gent amb el que em moc.
Realment m'ha impressionat molt.
És una lectura fàcil, crec que l'importat és la història, saber que és real i adonar-nos de la lliçó de tot això.
El recomano, encara que ja s'hagi parlat força del tema, ja que en un llibre l'evolució dels fets és més plasmable, i que veureu amb ulls d'alumna ajuda a entendre com se sentien aquells adolescents utilitzats com a conillets d'índies.
La mateixa editorial en te una novel·la gràfica molt recomanable també.




dijous, 14 de maig de 2015

El diari de Zlata

Hola!
Ja se que fa una eternitat que no dic res, però esque estava gaudint d'un viatge a Florencia.
El viatge ha sigut fantàstic, però no tenia prou wifi per escriura cap entrada ni prou temps per sumergirme en la lectura.
Just abans de marxar una amiga em va deixar un llibre sobre la guerra dels Balcans, un teme sobre el que crec que no se'n parla. Crec que se'l pot considerar un genocidi que ha passat desaparcebut. Avui en dia, si pregutes en una classe d'ESO sobre genociis i guerres a Europa et parlen dels nazis i si tens sort, per aixó crec que llibres com aquest s'han de donar més a coneixer.
Per tant aquí us en deixo la ressenya:
Llibre: El diari de Zlata
Autora: 
Zlata Filipovic 
Any: 2008
Idioma original: Serbi
Editorial: labutxaca
Sinopsi:
Zlata té 11 anys, viu a Sarajevo i escriu un diari on explica les coses que fa, que descobreix… Fins que la guerra esclata als Balcans i el seu diari deixa de ser com els altres de les noies de la seva edat. Ara és un diari de la por, el sofriment, els bombardejos, la vida sense electricitat, aigua o menjar…
Opinió personal:
Com ja he dit abans crec que hi hauria d'aver més informació i literatura sobre aquesta etapa de la història europea.
M'ha colpit moltíssim llegir com la vida d'una nena innocent que somiava en anar a esquiar i menjar dolços és convertís en una tragèdia, en un món de por on l'únic que desitges que no caigui un obús al menjador de casa.
Llegir el dolor d'una nena que perdia la infància, que n'era conscient però ni hi podia fer res, que sentia que se li escolava la vida en mans d'uns polítics que no entenia ni l'entenien.
Ha estat una lectura dura, perquè en tot moment Zlata intenta mostrar que hi ha coses bones, com els aniversaris, però sap que ens ha d'explicar els horrors que viu.
Crec que aquesta lectura mereix estar en més mans, sobretot adolescents, perquè considero de vital importància que el futur entengui del passat, perquè coses així poden ser més properes del que pensem. No m'imagino sumida en una guerra que no entenc ara, però Zlata tampoc.
Perquè no reflexionem més i intentem que no és torni a repetir tal catàstrofe?
Aquest llibre fa adonar de què l'escriptura i la lectura són una gran eina per entendre el món.







dilluns, 27 d’abril de 2015

Homes sense dones

Hola!
Segueixo amb el meu estimat Murakami...
I és que a casa ja em coneixen, i per tant pel meu sant, que va ser ara farà un mes, van caure un parell de llibres de l'autor.
Es tracta d'un recull de textos que narren històries d'homes sense dones, home dels quals la vida gira entorna a una dona, que sovint desapareixen deixant rastres profunds.
Aquí teniu la ressenya:

Llibre:Homes sense dones
Autor: Haruki Murakami
Any: 2015
Idioma original: Japonès
Editorial: Empúries
Sinopsi:
Sis relats profunds i subtils que exploren la mentalitat masculina japonesa. Sis relats en què els protagonistes són homes sols. Les dones són les grans absents d’aquestes històries: han marxat, han fugit, han mort o senzillament han desaparegut... Però el seu esperit sembla estar sempre ben a prop. En aquest recull trobarem alguns dels trets més característics del millor Murakami:  la música pop dels Beatles, els seus referents literaris, els personatges solitaris i melancòlics, un humor subtil... Sense anar gaire lluny, el títol del recull fa referència a la segona col·lecció de relats que Hemingway va publicar l’any 1927, Men without women. La majoria dels relats han aparegut prèviament en algun mitjà japonès, però totes les versions han estat retocades o modificades per l’autor per ser publicades en aquest format. Només un relat, el que dóna títol al volum, ha estat específicament escrit per al llibre.
Opinió personal:
Perfecte.
No sabia com em tocaria un llibre de relats, però m'ha fascinat. Cada relat m'introduïa en un univers Murakanià diferent, però sempre lligats entre ells.
Quan llegia els relats em sentia com si tingues la sort de tindre entre mans un tresor únic, una cosa que només vull fer que recomanar-lo, compartir-lo amb tothom.
Mai m'havia trobat un llibre de relats tan preciós.
M'es quasi impossible dir quin és el meu preferit o el millor, ja que tots tenien molt en comú, tots són homes perduts marcats per una dona que ja no hi és. Ara no en recordo el nom, però n'hi ha un sobre un doctor plàstic que vaig llegir dos cops seguits. Tots són magnífics, però, la desesperació d'un home que mai s'ha enamorat i que ho fa per primer cop amb una dona que només l'utilitza,m'ha trencat per dins.
EN poques pàgines Murakami despulla una vida perfecta deixant-la com un esquelet, o ni això, la deixa en cendres.

Una de les altres coses que m'han encantat són les referències a The Beatles, sobretot a Yesterday, que te el mateix nom que el títol de la famosa cançó del grup. M'encanta que l'autor en sigui fan, perquè aquests detalls em fan notar l'obre com alguna cosa més propera, o les localitzacions de la majoria de fets, que passen en llocs que pots identificar en un mapa, cosa que m'encanta fer.
El recomano moltíssim, tant per llegir-los tots d'un cop o per llegir-ne de tant en tant.


"Convertir-se en homes sense dones és molt fàcil. N'hi ha prou d'estimar profundament una dona i que ella se'n vagi. Gairebé sempre (com sabeu), els qui s'enduen les dones són els astuts mariners. Les atrauen amb paraules plenes d'enginy i se les emporten corrents a Marsella o a la Costa d'Ivori. Nosaltres pràcticament no podem fer res per aturar-los."





divendres, 17 d’abril de 2015

Murakami als meus ulls


Hola!
Com ja sabeu em considero una gran fan de Haruki Murakami i les seves obres, i avui us volia explicar una mica el que és aquest grandíssim autor als meus ulls. És només una opinió humil d'adolescent, però em fa il·lusió compartir-la amb els que encara em visiteu.
I és que, per mi, Haruki Murakami és un artista, un músic que fa dansar les paraules formant sensacions i instants que semblen sortir de les pàgines per embolcallar el lector en un univers paral·lel ben proper en alguns casos. Quan et submergeixes a les seves paraules et sents aliè la teva realitat, entens el dolor i la dolçor de les relacions humanes més sorprenents. Poca gent aconsegueix parlar de l'amor i el desig sense arribar a embafar el lector, però Murakami és un dels que ho aconsegueix.
Haruki Murakami aconsegueix pintar un món quotidià, ni horrible ni perfecte, explica històries de pèrdues i desesperació trobant-hi la part dolça, i aconsegueix crear personatges extravagants i especials sense que sonin forçats. Els seus llibres em recorden a una taronja. En ells tastes la dolçor, però també l'acidesa, i cap de les seves històries no és igual que un altre.
Podem trobar taronges més dolces o més àcides, però sempre són una barreja perfecta de la complicada realitat i la màgia que ell hi aconsegueix trobar.
Potser sóc massa jove per captar-ne la magnitud, potser per això veig matisos diferents que la majoria dels seus lectors adults del tot. No ho sé, segurament, d'aquí a uns anys, quan rellegeixi les seves obres (cosa que de segur que faré), ja ho descobriré.
I és que Murakami quan escriu em prepara una caixa de sorpreses just a la mida del que jo vull poder llegir, ens la prepara a tots.
Tothom llegeix un Murakami diferent.
Tots els llibres del món són diferents per cada lector, però diria que Muakami encara multiplica aquest fenomen.
Gràcies, gràcies per ser un grandíssim autor, gràcies per oferir-me aquest plaer que és llegir les teves obres.


dimarts, 14 d’abril de 2015

Eduardo Galeano

Ahir moria Günter Grass, tothom en parlava i estaia bé si en fes una entrada, però ahir també moria Eduardo Galeano, historiador, periodista, narrador i assagista uruguaià, personatge del qual no s'ha parlat tant, i que des de ja fa temps del que m'agrada recordar frases.
No vull menysprear Grass, també personatge molt important, però Galeano ja fa tems que és important pe a mi, i és que resulta que fa uns anys, buscant informació sobre el "descobriment" d'Amèrica per un treball de l'escola vaig caure en una pàgina on hi havia un text seu. Va ser casualitat, però el vaig llegir, sense que fos el que buscava. Em va fer obrir els ulls de cop, em va fer caure una bena que em tapava els ulls i em va fer adonar de la diferència entre descobrir i envair Amèrica.
Per això, quan ahir lleguí noticies pel Facebook, vaig veure la noticia vaig saber que volia parlar-vos'en.



"Sóc un escriptor que volgués contribuir al rescat de la memòria segrestada de tota Amèrica, però sobretot d'Amèrica Llatina, terra menyspreada i entranyable"




Eduardo Galeano va néixer a Montevideo (Uruguai) al 3 de setembre de 1940, on va morir ahir dia 13 d'abril.
A només tretze anys va començar a col·laborar a la premsa de Montevideo com a caricaturista en diaris com El Sol. Fou cap de redacció del setmanari Marcha del 1960 al 1964 i director del diari Época, al 1964.
Les seves idees polítiques d'esquerra van portar-lo a ser empresonat a l’Uruguai i a l’Argentina i a haver-se d'exiliar a Espanya des del 1975 fins al 1985, anys que passà a Calella i durant els quals publicà Conversaciones con Raimon (1977).
Quan per fi va aconseguir tornar a l'Uruguai fundà una editorial i retornà a l'activitat columnista.
És autor d’una nombrosa i variada bibliografia traduïda a moltíssims idiomes.
La seva trajectòria com a autor s’inicià amb una sèrie de reportatges sociopolítics, que culminaren en Las venas abiertas de América Latina (1971), llibre d’un gran ressò internacional en què denuncia l’opressió dels països llatinoamericans. En el mateix moment començà a escriure ficció, encara que mai abandonà les seves preocupacions polítiques i les seguí duent al paper. Amb la novel·la La canción de nosotros (1975) obtingué el premi Casa de las Américas.
L’any 1982 publicà Los nacimientos, primera part de la trilogia La memoria del fuego, formada per Las caras y las máscaras (1984) i El siglo del viento (1986), considerats entre les seves millors obres.

També fou cronista esportiu, faceta que es mostra a la seva obra El fútbol a sol y sombra (1995) i en el premi de periodisme esportiu Manuel Vázquez Montalbán que aconseguí el 2011.

Ahir ens deixava a l'edat de 74 anys, en un hospital a la seva ciutat natal, a causa d'un càncer de pulmó, però el seu record perdurarà a la llar de les nostres ments, no?



"En 1492, els nadius van descobrir que eren indis, van descobrir que vivien a Amèrica, van descobrir que estaven nus, van descobrir que existia el pecat, van descobrir que devien obediència a un rei i a una reina d'un altre món i a un déu d'un altre cel, i que aquest déu havia inventat la culpa i el vestit i havia manat que fos cremat viu qui adorés al sol i a la lluna i a la terra i a la pluja que la mulla."